Els inicis del Barcelona Pipa Club

Vicens Lozano , periodista , fundador i ex-president del BPC.

Aquest petit esforç　de posar les neurones en solfa els hi dec a aquells companys pioners , alguns lamentablement desapareguts , als quals m’ha unit des de sempre una profunda amistat per tantes coses , lluites i neguits viscuts, així com un bon grapat d’objectius aconseguits al llarg dels anys ..　

Eren els vols de Nadal del 1979. Feia poc més d’un any que m’havia fet soci del Pipa Club d’Espanya de Mallorca.

Les illes queien lluny i no hi havia possibilitats de trobades periòdiques amb els companys pipaires , tret d’alguna fumada a la qual vaig assistir il.lusionat.

L’ambient d’aquelles fumades em va empènyer a intentar aconseguir la llista de pipaires barcelonins i catalans associats a aquell club ( el pioner i fins aleshores únic a Espanya ) .

Gràcies a la sempre sincera amistat de Joan Bonet ( Bonet de ses Pipes ) i Rafael Matas del club mallorquí, vaig rebre el llistat amb adresses i telèfons dels associats.

Això　em va permetre un contacte que d’altre manera haguès estat impossible.

Però　calia buscar un punt de trobada adequat !.　

La primera trobada

Com a periodista havia conegut el projecte de recuperació　de l’antic cafè Els 4 Gats del carrer Montsió, aleshores ocupat per un magatzem de teixits. Diversos promotors vam intentar implicar entitats i l’Ajuntament en una recuperació d’aquell important recinte modernista on Picasso, Rusiñol, Casas, Picasso van fer història . Finalment – molts anys desprès ho aconseguiriem . 　

De moment ens vam contentar en obrir un cafè　,amb el nom Els 4 Gats, just al davant del local històric.

El vell cafè　 desaparegut , que dirigia Pere Romeu , tenia pels seus parroquians un moble per deixar les seves pipes i acollia tants il.lustres clients pipaires que moltes vegades hi mancava espai.

Tots aquests detalls units , i unes ganes inconfessables de buscar un lligam històric , em van fer inclinar per convocar una primera reunió　( si no recordo malament ) abans de les vacances nadalenques a Els 4 Gats, encara que fos en aquell altre local, a l’espera de recuperar algun dia l’original.　

Vaig escriure una carta de convocatòria i hi vaig dibuixar, sense massa traça, una pipeta a l’encapçalament. En vaig enviar una quinzena. Vuit varen venir a aquella primera trobada . Tots els demès van acabar per aparèixer en trobades posteriors.　

Eren les vuit del vespre d’un dimecres ( el dia que acabaria essent l’oficial de trobades ) i ens van aplegar a l’altell d’aquell cafè. No ens coneixiem de res operò tots vam se-rhi puntuals i exhibint brillants pipes Al voltant de les llargues taules de marbre hi erem Francesc Gallifa, Joan López, Josep Pañella, en Vivé ,en Joan Nolla (d'altres que ara m'es difícil lamentablement recordar ) ....gent jove i gran, amb més o menys recursos ( jo aleshores era un estudiant pelat com una rata ) però amb una il.lusió capaç de superar totes les dificultats . 　

Il.lusió , amistat , diversió i esforç a dojo

Teniem ganes de tot. De parlar de pipes , de fer coses , de donar-nos a conèixer ...d’acabar per fer un　 Pipa Club. 　

En varem trobar cada dimecres durant dos anys a Els 4 Gats .Aviat varem triar un nom ( Barcelona Pipa Club ) i el meu ex-sogre, Jordi Figuerola, va fer el logo, l’escut estil anglès que tots coneixem . Entre tots (posant uns dinerets ) vam fer imprimir uns tarjetons amb el tamany exacte de les caixes de pipes que vam distribuir als estancs i comerços. Ens vam repartir algunes tasques però la més important era aturar qualsevol pipaire que s’ens creues pel carrer i convidar-lo a venir.　

Vam crear un primer arxiu, vam decidir fer un butlletí　que fotocopiavem d’un original que jo mateix escrivia ( i titolava amb “letraset” , fent servir la meva vella Olivetti ) . La quota es va fixar en 200 pessetes mensuals. Servien per comprar el paperam , la grapadora ,fer fotocòpies o els primers tràmits per legalitzar uns estatuts.

Els Estatuts els varem basar en els del Pipa Club Espanya ( abans mencionat ) i　van trigar a legalitzar-los tant com van poder.

Quan acabavem les trobades ,cap a les 10 del vespre , molts anavem a sopar a restaurants del barri . Alguns van ser especialment amables de soportar els nostre nùvol de fum ...tot i que els compensavem amb una bona factura sobretot en vins , conyacs i wiskis. Una llarga temporada ens va acollir el bar-restaurant d’un soci (mossen Clapes ) situat al carrer Sitges.

Alguns d’aquests sopars, plens de bon humor i amistat , eren el preludi d’una incursió – ja de matinada – a Andorra on esperavem que obrissin per prendre a l’assalt les botigues de pipes i tabacs. Ben menjats , millor beguts i satisfets amb les bosses plenes de bon material, tornavem a Barcelona 　

Va arribar el moment en que erem tants , tants ... que aquell cafè que tant gentilment ens acollia al carrer Montsió es va fer petit.

L’amic Francesc Gallifa i jo mateix vam començar un periple per trobar un local adequat.　 Vam visitar una rellotgeria en traspàs i una associació de pagesos al carrer del Pi , un pis de maçons al Portal de l’Angel, una botiga amb altell al carrer Jaume I ...i finalment el superpis destroçat de la Plaça Reial on acabariem per posar la nostra bandera.　

El pis pertanyia a la Marquesa de Villalonga i estava gairebè　destruit en les seves parts més nobles desprès del pas de la CNT ,que el va utilitzar com a seu central del sindicat a Barcelona .

Però　aquest espai també　tenia una llarga i sucosa història.; havia estat la vivenda –estudi del pintor Pere Pruna , mort entre aquelles parets el 1977.

Al “nostre” local social i van passar amics i coneguts de Pruna com Picasso, Miró, Paul Eluard, Dalí...

Entre les milers de coses que vaig trobar hi havia molts papers personals de Pruna que ara són a l’arxiu del Club.

La seva filla al cap a finals dels anys 80 ens va regalar una litografia de Pruna pel fons d’art del Club　 (format pels molts artistes que hi van exposar ) . Li feia il.lusió que el Club honorès la casa del seu pare i que hi haguès un quadre seu a les parets .　

Per molts anys !!!

Mirant enrera (que sempre es perillòs per allò de la nostàlgia ) aquells inicis amb gent disposada a tot per fer més gran el Club, 　van ser fantàstics . A tots els que en algun moment em van acompanyar en aquest viatge els hi vull retre un modest homenatge.

Són molts anys de vida dedicades a aquestes parets , a un objectiu per fer gran , sólida i coneguda arreu del món la nostra entitat. Anys bons i dolents, on aquelles fites es van anar complint amb encerts i errors però sobretot amb l'ajut de molta gent que és injust que no apareguin en aquesta breu crònica. Espero que em sabreu disculpar ...però la memòria no és el meu fort..

Aquesta història tè continuitat en moltes dècades d'anècdotes i vivències que un altra dia comentarè ,però que ara no venen al cas.

Tanco doncs aquest escrit amb l'esperança que la nostra entitat , que està per sobre de les persones però que no seria res sense elles, pugui celebrar en el futur molts i molts aniversaris.

La pipa i tots els socis que han aportat esforç, temps i imaginació al Barcelona Pipa Club s'ho mereixen. Per molts anys !!!

A Barcelona, 14 d'abril del 2010